(el narrador guarnit com En Serrallonga, amb la capa i el barret diu en un to de satisfacció:)

Benvolguts i benvolgudes, amics i amigues, gent de la Torre, de Baix a Mar i de totes aquestes contrades del Baix Gaià.

Per si no ens coneixeu, som la gent del Ball de Serrallonga de Torredembarra, una entitat formada per una colla de gent, que representen els bandolers que van formar part de la quadrilla del mític Joan Sala de Serrallonga, segons els més crítics, un lladre qualsevol i segons TV3, un calent mental que feia miracles sota les faldilles de les dones.

Nosaltres sortim a ballar per les festes majors, per Sant Joan i per Santa Rosalia, en unes actuacions que podríem qualificar, modèstia a part,  d’espectaculars.

Acompanyats de la tradicional música del flabiol i tamborí i del sac de gemecs, els bandolers ballem de manera perfectament sincronitzada, amb una coordinació que ratlla la perfecció. El ritme es viu, sense cometre errades, i en Joan de Serrallonga, el nostre cap de colla, contempla tranquil com els seus deixebles es  col·loquen amb precisió mil·limetrada al lloc on els pertoca.

Només fem un sol ball de plaça, però la riquesa de matisos amb la qual l’interpretem en cada actuació, fa que als ulls dels espectadors, sigui contemplat com una obra cada vegada diferent.

Els espectadors congregats a la plaça a ple sol del mes de juny, sovint passen la nit al ras per aconseguir un bon lloc que els permeti situar-se a prop dels seus ídols. Joves amb pancartes, samarretes estampades amb la cara d’algun bandoler...però l’emoció arriba al punt àlgid quan surten els protagonistes, és llavors quan les llàgrimes fan acte de presència i alguns vilatants fora de si, han de ser atesos pels treballadors de l’ambulància que no para de fer viatges al CAP.

Les cercaviles esdevenen un fluir constant de bandolers, que harmonitzen el so de les trabucades amb la música, entre crits d’admiració de la gent, i algun desmai inclòs quan en Joan, esguarda alguna de les noies que el contemplen esmaperdudes.

I què dir dels Balls Parlats, els bandolers s’aprenen de memòria, amb una precisió extraordinària, els textos, que són recitats sense cap errada, sense cap vacil·lació, amb una interpretació digne dels millors actors provinents de la tradició popular del teatre de carrer, què dic del teatre de carrer, del teatre professional...

En fi, tot un luxe.

(arribats en aquest punt, el narrador es gira cap el tamboret que hi ha aprop, hi deixa el barret i la capa, i només amb la musca ben cofada diu amb el tó desenfadat i pocasolta del Tallaferro:)

Buenu, Buenu, buenu... tot el que s’acaba de dir em sembla un bon tou de bajanades!  Això no s’aguanta per enlloc! Home, bandolers sí que ho semblem, ara, parlar de coordinació i de sincronització quan fem els balls...vols dir que ho has vist bé això? Si no ens aclarim, si aquí cadascú fa la seva....Només fem un ball, en això tens raó. Però només en fem un, perquè no hem estat capaços d’aprendre’n cap altra. Suposo que quan parles de riquesa de matisos deus voler dir que cada vegada el fotem diferent, perquè ningú sap on s’ha de situar, ni amb qui s’ha de creuar...

I les cercaviles...genials sí! DISPAREU NOMÉS QUAN SONI LA MÚSICA!! Crida desesperat el pobre Serrallonga, veient que disparem quan ens dóna la gana, sense cap criteri, que uns salten, altres van coixos, els que haurien d’anar coixos decideixen ballar, altres corren, altres caminen a poc a poc i alguns, fins i tot rellisquen...Pobre Serrallonga, acaba cada cercavila amb 4 kilos menys,  afònic i cansat de cridar i d’intentar posar ordre, en allò que sembla no tenir remei. No li fa cas ni la Joana, ni el nen, i això que és jovenet i bon xiquet...però en quatre dies se’ns desmarxarà també... i si no deixeu passar el temps.

Això sí després quan anem a sopar, envoltats d’una estranya eufòria digne d’una reunió dels joglars,resulta que tot ha estat collonut,que hem fet una de les nostres millors actuacions, sens dubte el vi que ens porta en Carrasclet del Priorat, fa miracles...

I el balls parlats? Són un dels casos més curiosos de les nostres actuacions... quan els representem, pateixen una estranya metamorfosi, i res sona tal com volíem que sonés, res té el significat inicial...tothom treu l’artista que porta dins, i més d’un, creient que és deixeble directe del mateix Josep Maria Flotats decideix mostrar la seva peculiar manera d’interpretar...tot un espectacle. Ara, això sí, la gent riu, encara no sabem si és pels nostres textos, pel que ens arribem equivocar, o perquè veuen que en el fons, ens ho passem de collons!!!

(el narrador, tot treient-se la barretina, s’adreça als presents en un tó molt més natural:)

Perquè això sí, i ara ja seriosament, de xalar i passar-ho bé, un “ratu llarg”. L’any vinent farà 10 anys que sortim, i som gairebé els mateixos que vam iniciar aquesta aventura. En aquest temps, hem assajat, hem actuat, hem treballat, hem fet versots, hem criticat i hem sigut criticats, hem crescut junts, hem viscut, alguns s’han reproduït, hem ballat, fins i tot hem plorat, i sobretot...hem rigut moltíssim, hem xalat extraordinàriament.

Així que si voleu veure, viure, gaudir i riure amb nosaltres, ja ho sabeu, només cal que ens ho feu saber. Per si encara us queda algun dubte, ara, us foteu un parell de vermutets tots escoltant la un parell de cançons que ens cantarà el Jordi i potser ho veureu tot més clar.

Una cosa: si us sentiu atrets pel que us acabo de dir, veniu a parlar amb nosaltres, ens trobem per aquí baix.